Guia de camp

Com triar una guia de camp adequada

Els consells que segueixen s’adrecen a tothom qui vulgui iniciar-se en l’observació i identificació d’ocells.
En tractar-se d’un grup força divers, cal necessàriament començar amb l’ajut d’una guia de camp que
haurem de dur al damunt durant les nostres sortides d’observació. Un primer criteri serà, doncs, que
sigui de butxaca, tant si és un llibre imprès com un dispositiu electrònic (també hi ha guies en format
d’aplicació per a telèfon mòbil).

Parcial o completa?

L’oferta de guies de camp és tan diversa que pot ser difícil encertar la que ens convé més. El primer que
ens hem de preguntar és com és el nostre interès pels ocells. Si només volem tenir una idea de
l’avifauna del nostre entorn habitual, sense necessitat de voler identificar els ocells que podem veure o
sentir en una sortida de camp, en tindrem prou amb una guia d’ocells comuns o especialment
significatius, i fins i tot amb una guia genèrica de fauna o de fauna i flora, que segur que no durà totes
les espècies però ens oferirà una mostra de les més representatives. Si el nostre interès pels ocells és
seriós i volem identificar l’espècie que estem veient o que sentim cantar cada matí, necessitem una guia
d’ocells que sigui completa, que inclogui totes les espècies que es poden trobar al nostre àmbit d’acció.
Una guia parcial ens podria induir a confusió amb espècies similars i no podriem estar mai segurs de
què és el que hem observat.


Cal tenir en compte que hi ha una altra variant de guies parcials: aquelles que contenen totes les
espècies però únicament d’un grup d’ocells. Per exemple, una monografia dels ànecs, sense entrar en
altres grups. Aquestes guies poden ser de molt interès per a aprofundir, però són poc pràctiques per al
principiant, i si volem abastar tots els ocells d’aquesta manera ens caldria una llarga sèrie d’obres
parcials, que també ens costarien molts més diners que una sola guia completa d’iniciació.

D’abast local, nacional o continental?

Suposem a partir d’aquí que ens interessa una guia completa. Això ens obliga en primer lloc a acotar el
nostre radi d’acció. Podem adquirir una guia dels ocells d’un parc natural concret o d’una comarca, o bé
d’un país, o fins i tot d’Europa, per exemple.


Una guia massa local té l’inconvenient que només serà útil en aquell espai. D’altra banda, donat que els
ocells tenen una gran capacitat de desplaçament i moltes espècies fan dispersions i migracions, en una
localitat s’acaba veient, amb prou temps, un nombre prou elevat d’espècies com per plantejar-se anar
directament a la guia d’abast nacional.


Tenint en compte que les espècies d’ocells que es poden considerar pròpies de la fauna catalana són
prop de 400, s’entén que al començament ja en tindrem prou i de sobres amb aquestes. Una guia que
inclogui totes les d’Europa ens dificultaria més el procés d’arribar a localitzar al llibre la que hem
observat, i de vegades facilitaria la confusió amb espècies similars que no trobarem aquí però que
també són incloses a la guia europea. Cal saber que, a la pràctica, una guia d’ocells dels Països
Catalans ens servirà també per a la resta de la Península i bona part d’Europa occidental.
Recomanem, doncs, començar amb una guia dels ocells del país. Quan ja tinguem prou experiència,
probablement tindrem la necessitat de comprar la d’abast continental, com a complement i per a
continuar les identificacions precises si viatgem.

Il·lustrada amb fotografies o amb dibuixos?

No és impossible fer una guia de camp d’ocells amb fotografies, sobretot amb l’enorme quantitat
d’imatges que tenim disponibles actualment. Malgrat això, les millors guies d’ocells sempre han estat i
continuen essent il·lustrades amb dibuixos. El gran avantatge és que l’artista tria en cada cas la postura
més idònia per tal que els trets més característics siguin visibles en el dibuix. També s’evita d’aquesta
manera que les condicions d’il·luminació, molt variables d’una a una altra fotografia, dificultin la
comparació de les imatges d’espècies semblants. Interessa que la guia tingui il·lustracions de tots els
plomatges de cada espècie. Moltes guies manquen, per exemple, de dibuixos de joves de moltes
espècies.

Si la guia inclou discs amb gravacions de veus i cants dels ocells tractats, o bé té codis QR o algun altre sistema d’accés a sons i fotos o vídeos de cadascuna de les espècies, molt millor encara. Cal advertir que aprendre els sons acostuma a ser la part més difícil i normalment no s’aconsegueix mitjançant gravacions, malgrat que són un gran ajut, sinó que s’adquireix progressivament a base de fer sortides guiades per algun expert.

Com fer un bon ús de la guia

Ara que ja tens la teva guia “perfecta”, falta aprendre a fer-la servir amb eficiència. Per a identificar l’ocell que acabes d’observar bé, no n’hi ha prou amb fixar-te en una colla de detalls, no és operatiu en absolut intentar trobar-lo a base d’anar passant l’amines des de la primera fins la darrera de la guia. El primer que cal és familiaritzar-se amb la guia per tal d’aprendre a quina part del llibre hi ha cadascun dels grups naturals que la integren. És probable que comenci pels ànecs, per exemple, i que acabi amb ocells granívors més o menys semblants als pardals. Afinant una mica, veuràs que, aviat, no només sabràs que el que has vist era més o menys com una gavina, sinó que sabràs que, pel bec i la manera de volar, havia de ser un xatrac o un fumarell, i això et durà directament a les làmines rellevants. Finalment convé consultar el mapa, on podrem veure si l’ocell candidat és present en el lloc i època corresponents a la nostra observació. Tingues present que les distribucions poden variar amb el temps, els mapes són orientatius. Un darrer consell: no facis la teva primera sortida en un lloc amb molta varietat d’ocells, no donaries l’abast. És millor agafar experiència amb els que pots veure en un parc urbà o en un camp o bosquet qualsevol que puguis visitar sovint.

Per a qui comenci sense cap coneixement previ, pot ser útil aquesta clau d’identificació dels ocells
catalans
. Si et convé practicar, et proposem una prova d’identificació, amb fotogafies que anirem renovant trimestralment després de revelar la seva identitat.

16 cm. Cercavores. El dors llistat, una mica com de pardal, és típic de les dues espècies de prunèl·lids que tenim, però també el tenen diverses espècies de pardals, emberícids, alàudids i motacíl·lids. El gap predominantment gris i el llistat difús dels flancs és característic dels dos prunèl·lids que tenim. El bec d’insectívor, però relativament fort, la cua tirant a curta, i els punts blancs a la punta de les cobertores alars grans i mitjanes ens porta al cercavores, també caracteritzat pel color rovellat de les plomes de la part anterior del ventre. El trobareu sempre en llocs pedregosos de muntanya. A l’hivern baixa a muntanya mitjana i baixa en hàbitats apropiats, però a l’època de reproducció és exclusiu de l’alta muntanya. Aquest exemplar va ser fotografiat a Montserrat.
72 cm. Corb marí emplomallat. Fotografia feta al mar, a la Costa Brava. S’aprecia bé que té una cua llargueta en comparació amb la de la majoria d’ànecs, i que la flotació és baixa, sura menys que la majoria d’altres ocells aquàtics. El bec no és d’ànec, i la punta esmussada descarta la família dels podicipèdids (cabussons). El color marró és propi dels individus immadurs de corb marí. El dubte podria ser entre els dos corbs marins. En aquest podem veure un bec relativament llarg i estret, amb la pell groga basal limitada gairebé a la comissura de la boca i poca cosa més. La forma del cap i la mida general també ajuden a descartar el corb marí gros.
11,5 cm. Lluer, mascle. Ocell petit amb bec de granívor, d’aspecte general verdós i groc, molt llistat a les parts inferiors, més estretament al dors. Aquesta combinació de caràcters ens porta directament als fringíl·lids. El llistat descarta els adults de verdum i llucareta. Les bandes amples groguenques que travessen l’ala, i la llargada del bec, descarten el gafarró, que és l’espècie amb qui podria ser confós més sovint. El negrós del front i de la barbeta són característics del mascle adult de lluer. Aquest exemplar formava part d’un grup que s’alimentava de llavors d’om, als inicis de la primavera. Durant l’hivern és corrent veure’l en boscs de ribera, sobretot on hi ha verns.
62 cm. Martinet de nit, adult. Cas fàcil per la combinació molt característica de cap i dors negre, ales grises, i resta del plomatge gris blanquinós. El bec agut del ardeids, per a pescar, en aquest cas és força gruixut. L’ull, molt gros en comparació amb el d’altres ardeids, delata els costums nocturns d’aquesta espècie.
29 cm. Cotorreta pitgrisa. En aquest cas el bec ja ens porta directament als psitàcids (cotorres i lloros). Dins de les cotorres verdes amb cua llarga, l’única amb cara i pit de color gris és aquesta espècie. La també comuna cotorra de Kramer té la cua encara més llarga, a banda de les diferències de color de la cara i pit i del bec.
error: Contigut protegit propietat de Francesc Jutglar